Sala kakuhle Cape Town

"Sala kakuhle" vol dir adéu en la llengua xhosa, una de les que es parlen per aquí entre la comunitat negra. Si heu seguit el bloc recordareu que el primer dia us plantejava el meu dilema sobre si era compatible fer turisme i conèixer la pobresa d'una ciutat. La resposta que us puc donar avui és que sí, o almenys a Ciutat del Cap serveix d'alguna cosa. Animat pel Yoann, aquest matí he fet una visita amb el Brian, un guia turístic que dedica bona part del seu temps a projectes socials. Hem recorregut les "townships" (els barris més pobres), visitant alguna de les iniciatives que tenen en marxa: escoles bressol, horts comunitaris, cuines comunitàries... Ha estat una experiència única. Penseu que a Cape Town viuen més de 3 milions de persones i només un d'aquests barris ja acull un milió d'elles. M'allargaria massa amb detalls, però només us deixo una instantània de la Rosie que cuina cada dia per a més de 150 nens del seu barri. Assegurar-los un esmorzar i un dinar és assegurar-se també que aniran al cole, l'únic camí perquè ells i les seves famílies surtin algun dia de l'extrema pobresa en què es troben.

Ha estat un viatge de contrastos. Sé que Àfrica és molt gran i aquesta ciutat és només una petita mostra del continent, però a mi m'ha servit com a porta d'entrada per a futures expedicions. Gràcies per haver seguit el bloc. Espero que d'alguna manera també hagueu viatjat amb mi. Ens veiem aviat.

La pluja arriba, un se'n va

Ni un dia de pluja, ni núvols, ni fred. L'hivern sud-africà ha estat benèvol amb mi, fins demà que me'n vaig, quan els pronòstics diuen que plourà. Me'n porto grans records i una reacció al.lèrgica a un insecte no volador no identificat que crec que volia marxar a Europa amb mi. Per una vegada, l'assegurança de viatge l'he utilitzat per alguna cosa. Res greu eh... unes picades i punt.
De les poques coses prescindibles del viatge, citaria Robben Island. Excepte per les vistes de Table Mountain i Cape Town i pel fet de veure la cel.la on va estar empresonat Nelson Mandela, l'excursió va resultar un incordi total. És de les que no et pots sortir del guió. I el guió no l'escrius tu sino uns guies bastant avorrits i pesats amb algunes brometes. No sé si volen crear l'efecte, però jo em vaig sentir empresonat durant tres hores. D'un barco, a un autobús, de l'autobús a la presó sense sortir-te del camí indicat i d'allà altre cop al barco.

La meva habitació, el meu barri, la meva gent

Us presento al Yoann i a la Katrine. Ell és el propietari de La Rose Bed & Breadfast on estic passant tots aquests dies. Ella és una californiana que visita cada any Sud-àfrica des de fa més de 40 anys. Amb tots dos, i altres esporàdics clients en aquest hivern capetonià, compartim cada matí l'esmorzar. El Yoann és un francés de la Bretanya, que com a enginyer li tocava visitar aquest país sovint. I aquí es va quedar per sempre gràcies a l' "amour". És el millor agent de viatges que us pugueu imaginar. Sap sempre què aconsellar-te veure, fer i té dues cases fantàstiques, una autèntica "home away from home" en el cor de Bo'Kaap, el barri musulmà de Cape Town on també es crida a l'oració com a Estambul, per exemple, però amb un volum més moderat, cosa que s'agraeix. La característica més notable del barri són les seves cases de colors vibrants i una certa activitat sospitosa a totes hores. De fet, convivim al final del nostre carrer amb un grup de traficants, però que tenen un pacte no escrit amb els propietaris dels B&B per no molestar als seus clients, vehicles, etc. Tot i el pacte, jo no m'hi acosto gaire, no sigui que...

Happy birthday Madiba

Madiba es com es coneix aquí a Nelson Mandela. Avui fa 93 anys. El Nelson Mandela Day es celebra d'una manera molt especial. No és un expresident més. Es considera el símbol de la lluita d'aquest país per la igualtat de drets i per la reconciliació entre els seus ciutadans. En aquest dia es demana a la gent 67 minuts de servei a la comunitat, ja sigui pintant, cuinant o jugant. Cada minut equival a un dels 67 anys que Nelson Mandela va necessitar estar activament en política per aconseguir el seu objectiu. Jo he dedicat 67 minuts del meu temps (minut amunt, avall) per a visitar el Six District Museum, el lloc que recorda un dels episodis més durs de la història recent d'aquest país. L'any 1966, el govern de l'apartheid va decidir arrassar amb un barri sencer de Ciutat del Cap. Fins 1982 va expulsar més de 60.000 persones pel sol fet de ser negres o tenir la pell més fosca que el blanc radiant que perseguien. A només uns quilòmetres d'allà, a la presó de Robben Island (que visito demà), Nelson Mandela complia cadena perpetua. Per aquests i molts altres desastres històrics comesos per portuguesos, holandesos, anglesos (sí, tots europeus) i propis sudafricans, un aniversari com aquest no es considera l'aniversari d'una persona només, sino l'antídot per evitar que es repeteixin errors del passat.

Els millors capvespres

No tinc paraules... només poden parlar les fotos...

Cap (a la) Bona Esperança

Ahir vaig superar una gran prova de foc: la de llogar una moto i tornar sa i estalvi. Primer, perquè recordar que has de circular per l'esquerra no és fàcil i, segon, perquè els "capetonians" no és que siguin molt respectuosos amb els vehicles que ells no condueixen. L'objectiu del dia era arribar al Cap de Bona Esperança, però el que no imaginava és que tot el recorregut fins a allà passarà a ser, a partir d'ara, un dels millors records dels meus viatges. Per cert, a Àfrica els mapes els fan amb una escala diferent a la nostra. Suposo que deu ser per les distàncies. Un petit tros del mapa equival a desenes de quilòmetres més dels que estem acostumats. Però compensa fer-los i veure la diversitat de paisatges i d'espècies, inclosos estruços o els temibles babuins (primats aparentment molt simpàtics, però que si et descuides et destrossen). I, al final, la recompensa del "Cape of good hope" que jo rebatejaria com "Cape of good life". Tot i que tècnicament és el "Cape Agulhas" el que està més al sud d'Àfrica, aquest té tanta història que es mereix la fama. Una vegada "conquerit", vaig tenir l'estranya sensació que ja no podria anar més enllà, que tot el que faria a partir de llavors seria tornar sobre els meus passos. I això és el que estic fent.

Viatjant en primera

Avui l'objectiu del dia era veure pingüins. Per anar-hi, la millor opció era agafar un tren que recòrrer la "Southern Peninsula". Els trens tenen vagons de classe turista i de primera classe. La diferència només està en el tipus de seients: de plàstic (turista) i de pell (primera classe). Et recomanen sempre que compris de primera classe per prevenir robatoris, però jo quan he vist el vagó i alguns companys de viatge, he pensat que no deu servir de molt... Després d'un primer tram per suburbis, el tren agafa un tram de costa espectacular. Aquesta sí que és la línia de la costa i no la de la RENFE!

Black TV & Fast Food

Acabo d'empassar-me un especial a Soweto TV del discurs de Michelle Obama durant la seva visita a Sud-àfrica. I abans a SABC3, la repetició de l'últim programa que va fer Oprah Winfrey abans de tancar el seu talk-show. Està clar que l'apartheid és història, com a mínim a les teles...

Sabeu com m'agrada explorar la "nouvelle cuisine" quan estic de viatge... provar plats desconeguts, beure... Doncs us diré que no he begut vins de Constantia, però que la Mirinda encara sobreviu aquí. I que no he vist cap McDonald's i en canvi molts Kentuckys, que, per cert, tenen anuncis a la tele molt interessants:

http://www.youtube.com/watch?v=dy6lx3Kt4ZI&feature=player_embedded

I un altre en plan Benjamin Button:

http://www.youtube.com/watch?v=8jSKwpqfPig

Primeres postals des del paradís...

I a la fi, el cinquè continent que em faltava...

Europa, Amèrica, Oceania, Àsia... i amb 36 anys trepitjo per primer cop el continent africà. No porto ni 48 hores a Ciutat del Cap i no tinc dubtes que ha estat la millor elecció per aconseguir el "reset" que necessitava. A diferència d'altres vegades, ni el calendari, ni la rutina m'han ajudat a planificar massa el viatge. No calia. Estava clar que havia d'esperar a arribar a destí i des d'aquí, des del cim de Table Mountain, decidir què fer. Potser us sorprendrà saber que m'he passat bona part d'aquests dos dies dalt del bus turístic de la ciutat, però resulta que és la manera més còmoda, segura i econòmica de recòrrer Cape Town on el transport públic no és gens eficient. Les dues línies "sightseeing" t'acosten des dels mil metres de la "muntanya taula" (potser la més antiga del món) fins a arran de mar. Una de les parades del recorregut donaria per un debat a "La Ventana" perquè s'atura en un dels barris de barraques més marginals de Ciutat del Cap. La intenció és que baixis i guies autòctons t'expliquin tot el que s'està fent per millorar la vida de la gent d'Imizamo Yethu. Però és ètic fer negoci turístic amb la misèria? Ara mateix encara no ho sé... La metròpoli més al sud d'Àfrica està plena de contrastos d'aquest tipus. Aquest mateix matí he passejat amb la boca oberta pels jardins de Kirstenboch, de bellesa impressionant, però pagats per colonitzadors sense escrúpols. Aquests jardins, el port de Hout Bay i la ruta per la Península del Cap de Bona Esperança formen part ja de la gran benvinguda que m'ha ofert aquesta ciutat on la posta del sol també és tot un espectacle.